dijous, 14 d’abril de 2016

ja no ens passa

deu ser això el que espanta: el dia que t'adones que ja no et passa, i que a ella, probablement, tampoc. Que la penses i no hi ha ni pessigolleig ni mig somriures al vagó de metro quan t'envia un missatge, ni ganes de parlar d'ella a totes hores. El dia que ja no et passa, que ja no us passa, i arribes a preguntar-te si realment us va passar mai. Que s'acaba el dia i t'adones que no l'has trobada a faltar. Deu ser això el que frena, el que entela aquesta alegria adolescent d'avui amb una amenaça soterrada de rutina i indiferència. 

Per això em quedo quieta. Et miro mentre parles i constato que encara m'encanto i em perdo en les teves pupil·les, que encara desitjo agafar-te les mans nervioses i besar-te cadascun dels dits mentre rius i fas veure que et faig pessigolles. Que encara em fonc quan em ve al cap l'última nit que vam fer l'amor. I que t'enyoro cada minut que et penso i no hi ets. Em quedo quieta i no et dic que és això el que m'espanta. No que marxis, no que no em vulguis, no que no hi siguis. Que et miri un dia i ja no sigui capaç de veure't com et veig ara.

dimarts, 12 d’abril de 2016

margarides


Un any i mig, ja, d'aquell Que nadie sea absuelto por no quererse, i tu encara a dins, i pel camí tantes pèrdues. Em vaig saltar la primavera i l'estiu de l'any passat, com si no haguessin existit mai, i la tardor i l'hivern van tornar a fagocitar-me. Tardes de diumenge de sofà i manta, a soles, mirant qualsevol sèrie. Persianes abaixades quan se'n va el sol, radiadors a tot drap, sopes de verdures i matins de nas glaçat i de no-vull-llevar-me. Tants silencis i tant no-res, tant pilot automàtic i tant vermut de diumenge amb el cap a una altra banda. I no sé com va tornar març, amb dies d'aire juganer i vespres sense fresca, i ara em trobo amb ganes de mar i de roselles i de maduixes, de balls a la plaça del Rei i de diumenges per camins de ronda. Encara em voltes pel cor però potser ja no fa mal, potser t'he trobat lloc a la vora dels somriures i ja no et vull si no et puc i mentrestant t'estimo encara que no et pugui. I les margarides del balcó, no penso pas desfullar-les.

dilluns, 20 d’octubre de 2014

cap llàstima

Font: Favim.com


Que nadie sea absuelto por no quererse.
Silvio Rodríguez

Em renya. T'estima, em diu. No veus com et mira? I deixa la frase en suspens. No diu el meu pecat. Em fa llàstima, insisteix, perquè es veu de lluny, que t'estima.

Llàstima. Estimar fa llàstima, diu. L'amor és bonic, contesto. L'amor fa moure el món. Fa espetegar la llengua, enfadada, però no diu res més. Em deixa per impossible, suposo. Per pecadora impenitent.

No li dic que jo no em faig cap llàstima quan apareixes qualsevol dia al whatsapp i em dius Hola, bonica, com estàs? i noto que se m'encén el desig i que se m'escapa la tendresa pels dits que teclegen la resposta. Que m'agrado molt més ara que quan no t'estimava. No em faig cap llàstima quan sopem juntes i em contes que se't torna a moure la vida a dintre, que tens tants projectes, tantes il·lusions, tantes ganes un altre cop de viatjar. Quan rius i sé que et voldria sempre així, feliç i riallera. No em faig cap pena quan em sorprenc amb el desig de besar-te les mans quan gesticules mentre tornes a contar-me coses petites i boniques que no compartiré mai amb tu. Quan et miro fixament als ulls i agraeixo a l'univers, o a Déu, o a qui sigui, que existeixis. Encara que hagis escollit un altre camí. Encara que m'estimis, també, però no igual (no així). 

Em renya, m'amonesta, em condemna. Que nadie sea absuelto por no quererse. Jo penso en tu i m'absolc.

divendres, 10 d’octubre de 2014

xats


Em mossego la llengua (em mossego els dits que teclegen els missatges que ens enviem aquest vespre) com si tingués quinze anys i tu fossis la professora de filosofia que em menjava amb els ulls des de l'última fila de l'aula. Com si tingués quinze anys i decidís que no et diria mai m'agrades tant que no te me'n vas del pensament (com si tingués quinze anys i no tingués més paraules que les absurdes i encara més inútils frases fetes que ja no sé d'on rescatar). Em mossego la llengua, em mossego els dits i finalment només insinuo, només llenço un guant que de moment no agafes i que encén encara més aquestes ganes de conèixe't, de tenir-te a prop, de respirar-te. De confessar-te algun dia que t'he estat pensant, mirant, sentint, desitjant, inventant, creant, admirant, a través d'una pantalla que em protegeix i em separa, que m'acosta i m'allunya, que vol i dol, que dol, que dol, que vol.

dijous, 4 de setembre de 2014

revolts

Fotografia: Alpha du centaure

 
Darrere el revolt, totes les certeses fetes polsim de purpurina, com les ales de les papallones que m'esgarrinxen l'estómac aquests dies amb cada missatge teu. Hauria de frenar abans, accelerar durant, tornar a frenar després. Això em deien a l'autoescola. Aferrar-me fort a l'asfalt per no sortir disparada. Però m'escrius i somric, m'escrius i m'accelero, m'escrius i et penso, m'escrius i m'esfumo, m'escrius i ballo, m'escrius i se m'enfila el desig de puntetes des del ventre fins al pit i m'encén les galtes i les orelles. M'escrius i tot torna a ser bonic, fins i tot els núvols indecisos de setembre, fins i tot aquest estiu de pa sucat amb oli. Darrere del revolt potser m'estimbo. Abans i durant, accelero, accelero, accelero. 

  



dilluns, 11 d’agost de 2014

fins a la propera lluna

Foto: Sebastian J

Anaves i venies, com la lluna plena que s'amagava a estones rere els núvols. La gran lluna. La lluna enorme, la lluna grossa, la lluna superba i capritxosa. S'amagava a estones el teu desig com s'amagava la lluna, contenint el meu, que es desbocava, i revifant-lo de sobte, quan ja pensava que no, quan seguia el ritme dels teus núvols i aturava els dits que et buscaven amb desfici la pell sota la roba. El revifaves de cop i em feria el desig en la carn com m'encegava la lluna quan apareixia de sobte despullada de núvols. Anaves i venies, venies i marxaves, com la lluna, com els núvols, com el vent, com el mar inquiet d'aquest estiu. Quieta, només, endins, l'olor de tu, fins a la propera lluna.

dilluns, 30 de juny de 2014

que no cauríem

foto: puntxote

No t'ho vaig arribar a dir aquell vespre: des del dia que vaig caure, no havia tornat a dur ningú de paquet a la moto. Havia superat la por de prendre mal, no el pànic de fer prendre mal a algú altre. Però quan et vaig veure amb un casc a la mà i em vas dir que havies vingut amb metro, vaig saber que no passaria res. Que no cauríem. De la moto no, almenys. Vaig saber, més aviat, que passaria tot el que desitjava que passés. Sentir-te abraçada a mi, una altra vegada, i tornar a constatar el miracle de la calor del teu cos en cadascun dels meus porus. Ningú abans, ningú després. No així. Mai. Tu abraçada a mi, Barcelona amunt, i el desig bategant del ventre a la pell i de la pell al ventre. No t'ho he arribat a dir encara: el que hi ha de tu en mi és l'únic que ha aconseguit que perdés per sempre la por de caure.