tant si la tens com si no la tens

Recomençar l'escriptura com qui recomença la vida. Al capdavall, no ens devem haver equivocat tant com ens pensem. Potser tot això calia. Tanques els ulls i la tornes a veure, la sents, la respires, i entens que l'amor deu ser això, aquest agraïment infinit per haver-la conegut. Perquè és, perquè hi és, perquè se t'escalfa el pit a l'alçada de no recordes quin xacra quan la penses i la sents i la respires, tant si la tens com si no la tens, tant si es recorda de tu com si t'oblida per sempre.

(Foto: http://koffi1948.blogspot.com.es/2011/12/el-peso-de-la-soledad.html)

benvolgut

No t'escriuria mai un mail, un sms, un missatge al mur del facebook. Sé qui ets, et veig a la llista interminable dels seus amics i amigues, i penso que ets guapo, que tens uns ulls bonics, un cos atractiu i aquella mirada d'intel·lectual que degué ser el que més va encisar-la quan et va conèixer a la universitat; però no t'escriuria mai quatre ratlles que comencessin amb un "benvolgut". Preferiria veure't cara a cara, donar-te la mà abans que m'oferissis la galta perquè ens féssim dos petons de cortesia, només per saber si me l'estrenys fort o si deixes la teva fluixa i indolent. M'agradaria mirar-te als ulls que a la foto semblen transparents i descobrir si s'hi amaga alguna ombra que pogués haver-la ferit quan éreu joves i forts i no teníeu por de l'hivern. M'agradaria sentir-te la veu i endevinar qualsevol modulació sibil·lina i tortuosa que s'hi pogués amagar. Si et veiés sabria del cert si vas estimar-la, si vas respectar-la, si vas saber acaronar-li l'ànima i el cos amb la tendresa infinita que es mereix. Si no vas fer-li mal, encara que ella no parli mai, ni quan l'empaita l'enyor, malament de tu.

tornaràs a tremolar

Tornaràs a estimar, tornaràs a riure, tornaràs a tremolar. Tornaràs a escriure mails inspirats, a esperar la resposta amb l'ai al cor, a mirar el mòbil cinc-centes mil cinc-centes cinc vegades en un matí, a somriure eternament com una imbècil totes les hores del dia. Qualsevol petit detall et tornarà a fer pensar en ella, et recordaràs dels seus ulls i et moriràs de ganes de parlar-ne amb qui sigui, tornaràs a treure-la a la conversa amb qualsevol excusa, "ella també juga a vòlei", "a ella també li agraden els escacs", "ella també viu en un poble vora el mar". Tornaràs a desitjar caminar agafada de la seva mà pel passeig un matí assolellat de diumenge, tornaràs a tremolar quan li notis a prop la pell, tornaràs a estimar amb la mateixa intensitat que les altres vegades. Perquè res no és etern, tot el que mor torna a renéixer i la vida fa camí sense originalitat, sense estridències.

lluna buida

He escopit les paraules que et devia i ja torna a ser lluna plena, i jo lluna buida. Buida de tendreses, complicitats, somriures entre línies i bromes només nostres. Mans inertes damunt del teclat, vertigen en el cervell, neurones en stand by. Com si no fos jo, però potser és així quan ho sóc més que mai i puc mirar-me el ple retallat en la nit i adonar-me que és únic, nou, irrepetible. Un full en negre per gratar-lo amb l'ungla i descobrir tots els colors que dormen a sota. Buida de tu i de mi, perquè a partir d'ara tot sigui possible. 

També estimar-te. Sempre. Amb tu o sense tu. Ara, però, sense l'àncora de mots que em retenia just allà, ben a la vora de totes les nostàlgies.

mesurar les paraules

Sé el que ens passa. Mesurem les paraules com si caminéssim per una corda fluixa damunt de l'abisme. No ens atrevim a. Ens llegim buscant la intenció darrere de cada frase pretesament neutra, perfectament calculada, intentant endevinar-hi el batec ocult, les ganes de fer caure el mur de contenció i deixar sortir a borbolls tot el que volem dir-nos. De què tenim por? De nosaltres, que ens hem estimat tant? De posar les entranyes damunt la taula, com si això hagués de fer-nos més fràgils? Ens fa més forts. Ho saps, oi? De què tenim tanta por?

àngel per a un final

Un dia va passar un àngel i ens va prendre la veu. Des de llavors que se m'acumulen les paraules en algun racó inaccessible i no sé trobar el fil que les descabdelli i les deixi ser, plenes i immenses. Que les deixi dir-se, dir-te, explicar-te, estendre ponts penjants damunt del buit de tots aquests diumenges sense tu. Comença el 2012 en diumenge, un dia perfecte per a qualsevol inici, dia del sol, de vermut i tortell, de crispetes al vespre arraulida al sofà, bressolada per la lluna creixent que es gronxa aquests dies com una barca. I fa massa dies que em crema la veu ofegada i se m'escapa el desfici en un sms breu la nit de Cap d'Any, et desitjo un feliç 2012, i el nom amb què et deia, amb què ens dèiem, i que és l'únic que l'àngel no ha estat capaç de robar-nos. A partir d'aquí, no sé si sabré aturar el devessall de paraules que et guardo, que et dec, que et vull. Els mots que et pertanyen perquè mai no han tingut cap altre destinatari. 

pareu el món

M'assec de nou a escriure, després de tants diumenges. Trontolla el món i enmig de la voràgine, una tarda com aquesta, de fred i calma, amb el portàtil obert a la tauleta de la cuina on ja començo a acostumar-me a esmorzar uns quants matins amb tu, la llenca de mar més lluny del que voldria i la lluna que fa només dos dies que va fer el ple, estàtica com un far enmig de la nit blava. Trontolla el món i trobo el recer d'un altre diumenge estimable, benvingut, volgut i a soles, sense solitud a dintre. Si pareu el món avui, no em caldrà baixar-ne.