dissabte, 29 de gener de 2011

teixit

Creo que una brizna de hierba no es menos 
que el camino que recorren las estrellas.

Walt Whitman 


Aquests dies estic teixint a ganxet uns mitjons per a la nebodeta que ha de néixer al maig. He escollit un fil blanc trencat i un de color crema. Els faré de ratlles. Quan em veu treure l'agulla i els cabdells de llana, la Duna salta del jaç i s'estira als meus peus movent la cua. S'hipnotitza mirant-me els dits. Sap que en aquell moment l'únic que importa és el tros de fil que enredo i desenredo en el teixit, el tacte del cabdell, el silenci que atura el temps i exhala calma per tota la casa. 

Ahir feia ganxet mentre els llamps espetegaven a prop de la costa. La Duna tremolava als meus peus, però no va córrer a amagar-se sota el llit com altres vegades: mantenia a ratlla la seva angoixa clavant tossudament els ulls en el moviment ràpid dels meus dits. No sé on podré clavar jo els ulls aquest matí per oblidar que el meu bes encara va a la deriva, i que no truques.

dijous, 27 de gener de 2011

bes sense port

He sortit amb la Duna a passejar pel port a mitjanit. La lluna minva. Recordo Marçal: "L'aigua roba gessamins/al cor de la nit morena./Blanca bugada de sal/pels alts terrats de la pena./Tu i jo un bes sense port/com una trena negra". Les barques es gronxen lentament, com si algú els cantés a cau d'orella una cançó de bressol. La Duna ensuma faroles, llambordes, papereres. S'acosta a l'aigua i s'hi mira. Si fóssim a la platja i la deixés anar, saltaria corrents a abraçar les onades. M'agrada tant, a l'estiu, dur-la a les cales i saber-li el desfici, el desig atabalat de submergir-se, de mullar-se, mentre espera el meu senyal, que li afluixi la corretja i li murmuri "ara!", per arrencar a córrer com una esperitada cap a l'aigua, bojament feliç. 

El meu bes, avui, tampoc no té port. No hi ha trenes negres. Només hi ha la lluna, cada cop més un fil corbat, sinuós, fràgil, i les barques adormides. M'agradaria escoltar la cançó que les bressa. Arraulir-me amb elles. Descansar.

dimecres, 26 de gener de 2011

amb alegria els compto

Fa mil cinc-cents diumenges i escaig que habito aquest raconet de món, i els continuo comptant. Comptar no és el meu ofici, és la meva afició. Compto rajoles, graons, matrícules de cotxes, ovelletes blanques d'insomni, estels les nits d'estiu al poble, mitjons i samarretes, culleres, forquilles, tasses. Compto els dies que falten per tornar-te a veure, compto les nits que he passat amb tu, els migdies d'entrepà vora la platja i les petjades que anem deixant damunt la sorra. Compto de cap, en veu alta, amb els dits. I mentre compto, es van desfent els nusos al coll, al pit, a l'estómac. Em passo la vida jugant a la xarranca.