dimecres, 23 de febrer de 2011

com aleshores la boira

CIUTAT

Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
el castell al cim, el riu, les sèquies,
l'alegria dels bars, l'alegria del vi,
els besos ebris, fugissers, com l'escuma,
l'atzur del cel sota els àlbers del riu...
Te n'he parlat tantes vegades, però alguna cosa
més enllà de persones i objectes em fuig,
alguna cosa molt meva, un vent íntim
que hi és cobrint-ho tot com aleshores la boira.

Dolors Miquel
Llibre dels homes
1998

divendres, 18 de febrer de 2011

anomenar-la

Hem caminat pel passeig fins que el sol ha començat a amagar-se. M'ha dit que sí, que tenia una estona per fer una cervesa, i mentre sèiem a la terrassa del Cafè del Mar he pensat que en gairebé set anys no havia canviat gens. Potser sembla més cansada, més trista. Encara fuma tabac de liar. Ha estat sempre tan pàl·lida? M'ha preguntat per la família, així en general, sense concretar. Hi ha noms propis que continuen sent un tabú. Em pregunto de què deuen estar fets aquests silencis. De suro, de sorra entre les dents, de filferros al coll i a les costelles. 

Quan he arribat a casa he omplert una llibreta amb el seu nom, a dreta i esquerra, en diagonal, cap per avall i fent cercles, amb totes les formes i color imaginables. 

dijous, 10 de febrer de 2011

tornar a Comala



"Siempre vivió ella suspirando por Comala, por el retorno; pero jamás volvió. Ahora yo vengo en su lugar. Traigo los ojos con que ella miró estas cosas, porque me dio sus ojos para ver" (Juan Rulfo, Pedro Páramo)


Tornes de vegades al teu Comala, somnàmbula, mantenint l'equilibri damunt de les rajoles. No trepitgis les línies blanques, et deia la germana quan éreu petites, i el germà feia burla dels teus petits fracassos. No trepitgis les línies blanques. Saltaves a peu coix les caselles de la xarranca que havíeu dibuixat a la plaça de l'església, i no trepitjaves les línies blanques. També saltaves a corda al pati de l'escola i mentre les companyes cantaven una cançó d'una barca i un barquer, tu comptaves els salts i la corda era una altra línia que no podia tocar-te, que no podies trepitjar. El teu Comala respira quitrà del port i el crit impertinent de les gavines, que arribava fins a la rambla i et clavava calfreds a l'espinada. Al teu Comala la germana riu, sempre amb un punt inquietant de deliri, i tu agafes fort la mà de la mare, que fa olor de ceba i d'all i de farina. 

divendres, 4 de febrer de 2011

vida

S'ha deixat el rellotge a la tauleta de la sala. La companya del meu germà és l'única persona al món que conec que encara duu rellotge, un enorme de polsera, d'esfera blanca i busques color de plata. Tampoc no conec ningú tan despistat com ella. Ni tan entranyable. Ve a casa i l'omple de somriures, de bromes, de vida. Em sembla que encara la sento, xerrar pels descosits i mirar-me als ulls quan li parlo. Agraeixo molt que em mirin als ull quan parlo. Li han agradat els mitjons que estic teixint per a la petitona. "Són color de sorra", ha dit, i s'ha quedat callada, com si se li hagués penjat de cop el pensament, i gairebé hauria pogut tocar-li els records amb la punta dels dits. Eren flonjos i amables, com tota ella.

Encara no sap quin nom li posaran. Ha de ser un que dugui a les lletres tota la vitalitat de la increïble dona que l'engendra.  

dimarts, 1 de febrer de 2011

fosqueja

He enxampat el moment exacte en què la llum comença a fer-se fonedissa. Era aquí, fa només una estona, ho he vist des del passeig del port quan anava cap a casa. M'hi he quedat clavada. També estic clavada en un record inútil que comença a fer-se ombra, que comença a no ser. Contemplo sense moure'm com em fuig. 

Hauré d'escriure totes les paraules que et diuen l'ànima abans que la teva olor se m'esborri dels dits.