dijous, 31 de març de 2011

elogi de la nostàlgia

La nostàlgia no té bona fama. És de persones que s'aferren, que són incapaces de viure el present, que no han tingut la valentia de cremar les naus per evitar la temptació de tornar, de mirar enrere, per no acabar convertides en estàtues de sal. 
Però  hi ha una altra manera de viure la nostàlgia. De fer-li lloc i agrair tot el que hem viscut. És recordar-te des d'aquí, des d'ara, i que se'm quedi aquell somriure tonto als llavis. Fer-te un lloc al sofà perquè tornem a mirar  L'auberge espagnol. El que vam ser tu i jo ja no és, però ens va transformar d'alguna manera, i ara forma part del nostre patrimoni emocional, al costat del dolor i de l'altra nostàlgia, la nostàlgia estèril, que s'ha anat esmicolant de mica en mica. Et penso i et sento riure, t'evoco i torna sempre aquella abraçada, irrepetible, al costat d'una boca de metro. M'has donat la mesura de l'amor. Ara sé quan estimo i quan només necessito, o desitjo, o m'encapritxo. L'amor és aquella abraçada i haver sabut deixar-te anar. Sobretot, haver sabut deixar-te anar.

dissabte, 26 de març de 2011

l'auberbe espagnol



Va trucar-me al migdia: "Vinc a casa teva aquesta tarda i mirem una pel·li. Te'n duc una que t'encantarà". Volia dir una que t'animarà, que et farà riure, que escamparà una mica la nostàlgia verinosa que ha planat damunt dels carnavals d'aquest any com un dels Dementors del Harry Potter, xuclant l'energia i les ganes de tot. Veure-la a ella ja m'anima, sempre tan vital, tan generosa. Duia també uns bombons dels que m'agraden i una ampolla de vi negre. "Avui, celebrem que és divendres". Quan ja estàvem escarxofades al sofà amb l'ordinador al davant i va  aparèixer la caràtula de la pel·lícula, vaig saber que no hi havia escapatòria, que la boira de la nostàlgia tornaria, si  és que havia arribat a anar-se'n, i em penetraria les venes encara amb més intensitat. Tornaves a ser allà, amb el mateix somriure nerviós del dia que vam anar a veure-la al Verdi Park. Vas arribar tard i et desfeies en disculpes mentre jo només era capaç de mirar-te els ulls i les galtes envermellides. Recordo que tenia moltes ganes de besar-te.

Però la meva amiga no podia saber-ho, i la pel·lícula és divertida, entretinguda i positiva, així que vaig agafar un bombó, vaig beure un glop de vi i vaig fer-te un lloc al meu costat.

dimecres, 16 de març de 2011

parterres

Era l'ajudant del jardiner que va venir a arreglar els parterres del pati de l'escola. No sé dir de quin color tenia els ulls perquè els tapaven els cabells, llargs i rossos, i perquè mai no em vaig atrevir a acostar-m'hi a més de deu metres de distància; però devien ser clars, com tot ell. Acabàvem d'encetar abril i ja ensumàvem l'estiu en les hores de sol allargassades i benignes. Jo acabava de fer tretze anys. L'ajudant del jardiner en devia tenir setze o disset. Vaig observar-lo furtivament tots els minuts que duraren les estones de pati les tres setmanes que va treballar a l'escola. Em semblava que podia passar-me tota la vida mirant-lo. Pensant-lo. Desitjant tocar-li suaument aquella pell blanca i pigada. 

Aquell estiu, a la festa major del poble dels avis, l'amor no va venir-me de nou.



(imatge: http://demarucho.webcindario.com/coleccion%20fotos%20Gijon.htm)

dilluns, 7 de març de 2011

Bitácora
No conoce el arte de la navegación
quien no ha bogado en el vientre
de una mujer, remado en ella,
naufragado
y sobrevivido en una de sus playas. 
Cristina Peri Rossi

Vaig vogar, vaig remar, vaig naufragar. Però només he sobreviscut a mitges. Aquesta platja no és teva.

divendres, 4 de març de 2011

carnaval

Aquest any no sé viure el Carnaval. No sense tu. Em fas falta. Sóc incapaç de crear una realitat nova avui, prescindir dels records que m'han envaït de cop tots els espais, la casa, els passejos amb la Duna vora les barques i a la platja, els carrers i les places atapeïdes d'infants amb les consignes dels dies previs a la festa, avui un nas de pallasso, demà els cabells verds, demà-passat una ratlla de color vermell a cada galta. Era com si hi fossis, ara fa un any, intentant endevinar les consignes de l'endemà a la plaça on quedàvem després de la feina per fer una cervesa abans d'anar cap a casa. "Demà duran les galtes com la Heidi", deies, o "Demà duran un mocador al cap", i algun dia vas encertar-ho. Jo no feia apostes, només et mirava, te'm bevia amb els ulls, feia ja dos anys que havies entrat a la meva vida i encara em tenies atrapada.

Sé que avui no és ahir, que el passat s'ha de tancar per poder viure el present. El que no sé és posar la teoria en pràctica. Aquest any no sé viure el Carnaval, no sense tu. Em fas molta falta.