dijous, 30 de juny de 2011

volàtil

i ara que heu tastat la mar al matí, al migdia i al vespre, i us heu calçat les sandàlies i heu passejat pel marítim amb el vestit de tirants i les cames nues, ara que heu allargat les migdiades amarades de suor i els vespres a les terrasses del passeig amb cervesa molt freda i gelats de llimona, et preguntes quants dies de calor xafogosa caldran perquè comenceu a enyorar els xàfecs de mitja tarda, la jaqueta dels primers vespres de tardor a la fresca, les nits amb tapall i finestres tancades. A un desig se li encavalca un altre i queda poc temps per assaborir-ne cap. La mires i t'agafa un poc de por de ser per a ella com de vegades és l'estiu, un desig volàtil que necessita emigrar aviat a terres menys abrusadores. O que ella ho sigui per a tu, i tu encara no ho sàpigues. 

Mentre hi rumies, ensopegues amb el seu somriure, i abans que puguis reaccionar, et fa un petó, petit i bonic, als llavis. És aquí, ara, amb tu. Al pic de l'estiu quan encara no ha començat juliol. I vol quedar-se.

(La foto és del blog Farz's DNBlog: https://blogs.ilovedrumnbass.com/kais3r/?m=201007&paged=2)

dimecres, 22 de juny de 2011

enganxar-se

S'enganxa al ressentiment com els vampirs a la sang. No pot començar el matí sense abans haver trucat a l'empresa de l'aigua, de la llum, del gas, dels ferrocarrils o del metro per fer una queixa formal sobre el que sigui que se li acudeixi: les tarifes, el soroll del comptador, els retards, les aglomeracions, l'aire condicionat que no funciona. Deu tenir una llista d'almenys 365 greuges, no se salven ni els diumenges ni els festius. Després es pren el primer cafè del dia i mai no el troba bo, i ho diu, i posa cara agra si algú s'atreveix a dir que tampoc no està tan malament. La resta de la jornada laboral se la passa queixant-se dels horaris, dels caps, dels companys, de la màquina de l'aigua, de les aixetes del lavabo o del mirall de l'entrada. De vegades penses que si es desenganxa de la queixa es precipitarà al buit en caiguda lliure, sense xarxa ni paracaigudes.

Hi ha gent que s'enganxa a la queixa i tu potser t'enganxes a la idea que la felicitat no pot durar i que això que teniu, aquesta trobada imprevista i màgica amb què has cosit els pedaços d'un juny de sol i somriures, ha d'acabar-se el dia que menys t'ho esperis. T'enganxes a la por, a un absurd convenciment que la felicitat és sempre cosa dels altres, i mentrestant t'oblides que té els ulls més bonics que hagis vist mai, i que l'adores.

dissabte, 11 de juny de 2011

amor en llibertat, amistat en esclavatge

Just després d'enviar-te un sms per preguntar-te com anava tot, he trobat, en el blog de Novesflors, aquest fragment d'una carta de Francesc Pujols a Mercè Rodoreda:

"Sapigueu, doncs, nena dels cabells grisos que enterboleixen la mirada dels ulls que us miren, que si un dia arribeu a sentir l’amor, el primer que us passarà serà un sentiment d’opressió al pit com si patíssiu del cor, no sols moralment sinó materialment. Acostumada a respirar lliurement el sentiment de llibertat que surt de l’amistat, us espantareu davant del sentiment d’esclavitud que surt de l’amor. Aquell dia coneixereu que si fins aleshores haveu estat lliure, d’aquella hora endavant sereu esclava. L’amistat és l’amor en llibertat i l’amor l’amistat en esclavatge.
/.../
El vostre esclau lliure, que està segur que no s’enamorarà mai de vós, perquè vós, com a bona amiga, no ho permetreu de cap manera."

I he sabut que parlava de mi i de tu, d'aquest amor en llibertat que ens fa sentir-nos a prop encara que estiguem lluny, que no demana res, que no és exigent ni gelós, que no té rancúnia. I m'he recordat d'aquella nit que vaig anar a casa teva amb l'ànima encongida com un ocell sorprès per un xàfec, l'amistat en esclavatge m'havia clavat les urpes i necessitava molt que m'abracessis, que m'escoltessis. Queda't, és tard, vas dir. Vam dormir al mateix llit i era tan serè i tan fàcil sentir-te al costat que no em va fer mal pensar que tu no em desitjaries mai. Que podríem dormir juntes tantes vegades com calgués, que tu mai no imaginaries la possibilitat de buscar-me la pell a les palpentes, encara que només fos per provar, per saber què se sentia. No em va fer mal perquè vaig saber, gairebé al mateix temps, que no ho necessitava. Que t'estimava com poques vegades he sabut estimar ningú,  incondicionalment, encara que tu no m'estimessis, o no em desitgessis, o un bon dia deixessis de tenir ganes de passar temps amb mi, o te n'anessis a l'altra punta del món. Avui, quan t'he escrit i m'has trucat, i quan he llegit el text, he recordat com t'estimo: amb aquesta mena d'amor en llibertat, l'amor que fa que sigui plenament real la frase tan desgastada, T'estimo i t'estimaré sempre

 

diumenge, 5 de juny de 2011

colònies

Teníem lliure l'hora de la migdiada. M'encantava la sensació de sortir del menjador i saber que podia anar on volgués, fer el que volgués, sense que els monitors o els altres nens estiguessin pendents de mi. M'ho passava bé, a les colònies, però de vegades m'atabalava una mica anar a toc de pito. Te'n recordes? Aquell estiu vam compartir totes les migdiades. Ens agradava enfilar-nos dalt d'una llitera i fer gronxar les cames endavant i endarrere, com si taral·legéssim una cançó. Xerràvem en veu baixa. Un dia vas mostrar-me els dibuixos que feies. Em vas deixar amb la boca oberta, Els has fet tu?, et vas posar una mica vermella i només vas fer que sí una mica amb el cap. Que bonica que eres. Feies olor de vainilla i de xampú. Hauria dormit vora teu totes aquelles nits de xiuxiuejos als dormitoris, renou de grills enllà de les finestres, engrunes d'enyor de casa ofegades contra el coixí. Estic segura que se m'hauria guarit l'insomni que em feia comptar les campanades del rellotge del vestíbul, un quart, dos quarts, tres quarts, les quatre i jo encara amb els ulls oberts i les costelles serrades.