divendres, 14 d’octubre de 2011

confessions

Una nit de lluna plena vaig confessar que t'estimava al cambrer de la barra d'un bar on pensava trobar-te i no hi eres. A penes havia begut, però em saltaven les paraules a la boca com si vingués una torrentada. És tan bonica, li deia, i ell feia que sí amb el cap, no li venia de nou, potser a ningú no li venien de nou les meves mirades de desig a través de les taules, de les ampolles buides de cervesa, de les converses i dels riures. Mirades que creia secretes, santa ingenuïtat. M'ho va dir ell, les nits de lluna plena deslliguen el nus de les paraules. Somreia i no sé si era sorneguer o empàtic, però tant se me'n donava. Em cremava el secret, no he sabut mai guardar-me a dintre les paraules, i encara menys quan tenir-te a prop em tallava l'aire i s'aturava tot com si no existís res més que la teva pell inaccessible. Les nits de lluna plena m'agafa per parlar massa, per escriure massa, igual que a altres els agafa per beure massa. Amb lluna nova, sé callar com els morts. Així em va.