He escopit les paraules que et devia i ja torna a ser lluna plena, i jo lluna buida. Buida de tendreses, complicitats, somriures entre línies i bromes només nostres. Mans inertes damunt del teclat, vertigen en el cervell, neurones en stand by. Com si no fos jo, però potser és així quan ho sóc més que mai i puc mirar-me el ple retallat en la nit i adonar-me que és únic, nou, irrepetible. Un full en negre per gratar-lo amb l'ungla i descobrir tots els colors que dormen a sota. Buida de tu i de mi, perquè a partir d'ara tot sigui possible.
També estimar-te. Sempre. Amb tu o sense tu. Ara, però, sense l'àncora de mots que em retenia just allà, ben a la vora de totes les nostàlgies.
m'has recordat la pintura a doble fons que ens feien fer a l'escola:
ResponEliminahttp://tallermanualitatsmarta.blogspot.com/2011_02_01_archive.html
ànims lluna buida, lluna nova ;)
sí, a aquestes pintures em referia! :-)
Eliminam'ha encantat això de la lluna nova! :-) la que no es veu però hi és, i es prepara per començar a créixer fins a la plenitud...