dijous, 11 d’octubre de 2012

ombres

Em vaig curar de tu estimant una noia de pell molt blanca que feia olor de gessamí. Tenia els cabells suaus i quan somreia se li feia un clotet a cada galta. Em portava a beure vi per tavernes amagades del Gòtic. Parlava poc. Havia estat una nena trista. Mirava profundament, com si em travessés. Era l'únic que em recordava a tu: aquesta manera de mirar-me, de saber-me, d'endevinar-me fins i tot el que m'amagava a mi mateixa. Sobretot, el que m'amagava a mi mateixa. Les ombres. La vergonya. Els odis inconfessats, les enveges insanes. 
Mai no vaig estar segura de si havies arribat a estimar també aquesta part de mi.

(Imatge: allthecolor, http://www.flickr.com/photos/artchild/3819115843/ (cc)