dissabte, 17 d’agost de 2013

vés als llocs que t'espanten


Has vençut la por, avui. Has trepitjat un lloc que t'espantava. T'hi has plantat com una roca, com un far, com un arbre. Tota l'espina dorsal sostenint-te l'ànima. I cadascun dels fantasmes que havies creat en la ment durant anys --la impossibilitat de somriure quan se t'acostés a saludar-te, quan et digués "ara feia molt temps que no ens vèiem", la terrible cremor al pit, la humiliació, la ràbia, aquella pena fonda-- s'han fet fum per la finestra de la sala. Has anat, per fi, al lloc que t'espantava. Has estat arbre, has estat far, has estat roca. I de les vèrtebres que et sostenien ha irradiat tota la teva llum de dins.
 

dijous, 15 d’agost de 2013

tempesta



Arriba la tempesta i no pots dir que te'n sorprens. No pots dir que no feia dies, setmanes, que la intuïes a la línia difusa de l'horitzó. Que fins i tot algun cop hauries pogut predir la força exacta amb què escombraria la costa. No pots dir que te'n sorprens. Per això aguantes, dreta com aquell far de la Bretanya engolit per onades gegantines. Perquè tu hi volies ser, malgrat tot, en aquest mar. En aquesta aigua, en aquest desig, en aquest viure't i viure-la, en aquest redescobrir-te a través d'un amor diferent a tots els altres. Aguantes perquè un dia vas decidir que no seuries mai més a la banqueta dels acusats. I encara menys per estimar. Mai més.