dissabte, 26 d’octubre de 2013

no deixis d'escriure'm

(Imatge: Marty.FM)

Un dia et vaig demanar que no deixessis mai d'escriure'm, només pel gust que em diguessis que sí, que m'escriuries sempre, fossis on fossis, passés el que passés. Quina mesquinesa la meva, fer-te prometre un impossible com a prova d'amor. Quina mesquinesa, totes i cadascuna de les proves d'amor que es demanen o s'exigeixen, fins i tot aquelles que neixen del pànic de perdre l'altra, del pànic de perdre's. Sé que en aquell moment et creies les paraules que em deien que sí, que m'escriuries sempre, de la mateixa manera que sé que jo sabia que no podries complir la teva promesa. Que si mai arribava el dia del comiat (que tu volies serè i adult, sense retrets, tal com va ser), empresonaríem els mots al coll i a les costelles fins que ens rebentessin per dins. Que si érem, en part, era perquè ens escrivíem (i perquè fèiem l'amor com ens escrivíem). I totes les cartes que enyoro, totes les lletres de tu que no van arribar mai, no són cap deute ni cap promesa incomplerta: són el mateix buit de tu que he après a dibuixar contra el cel canviant de cada octubre, de cada tardor d'ençà del teu (del nostre) silenci. 


dimecres, 16 d’octubre de 2013

su sencillo coraje de quererme

 Última noción de Laura (Avellaneda)
A Ana María Picchio


(una mena d'epíleg de La tregua, que eres tu, que era jo, que érem.)
 
Usted Martín Santomé no sabe
cómo querría tener yo ahora
todo el tiempo del mundo para quererlo
pero no voy a convocarlo junto a mí
ya que aún en el caso de que no estuviera
todavía muriéndome
entonces moriría
sólo de aproximarme a su tristeza

usted Martín Santomé no sabe
cuánto he luchado por seguir viviendo
cómo he querido vivir para vivirlo
pero debo ser floja incitadora de vida
porque me estoy muriendo santomé

usted claro no sabe
ya que nunca lo he dicho
ni siquiera
esas noches en que usted me descubre
con sus manos incrédulas y libres
usted no sabe cómo yo valoro
su sencillo coraje de quererme

usted Martín Santomé no sabe
y sé que no lo sabe
porque he visto sus ojos
despejando
la incógnita del miedo

no sabe que no es viejo
que no podría serlo
en todo caso allá usted con sus años
yo estoy segura de quererlo así

usted Martín Santomé no sabe
qué bien qué lindo dice
avellaneda
de algún modo ha inventado
mi nombre con su amor

usted es la respuesta que yo esperaba
a una pregunta que nunca he formulado
usted es mi hombre
y yo la que abandono
usted es mi hombre
y yo la que flaqueo

usted Martín Santomé no sabe
al menos no lo sabe en esta espera
qué triste es ver cerrarse la alegría
sin previo aviso
de un brutal protazo

es raro
pero siento
que me voy alejando
de usted y de mí
que estábamos tan cerca
de mí y de usted

quizá porque vivir es eso
es estar cerca
y yo me estoy muriendo
santomé
no sabe usted
qué oscura
qué lejos
qué callada
usted
Martín
Martín cómo era
los nombres se me caen
yo misma estoy cayendo

usted de todos modos
no sabe ni imagina
qué sola va a quedar
mi muerte
sin
su
vi
da.

Mario Benedetti 


dimarts, 8 d’octubre de 2013

whatsapps

(Fotografia: Luis  Murasam3)


Un whatsapp. Dos. Tres. Nou o deu, finalment. Tres emoticones que fan un petó amb llavis vermells. Una que fa un petó a l'aire, per si el vull agafar. (Vull.) Un, dos, tres somriures. Mai no és massa, dèiem. Mai no és massa, diem. Uns quants whatsapp que ja no coneixen aquella por de dir, de dir-nos, que hi havia fa només un any, a punt d'acabar octubre. La meva inquietud, la teva por. Potser seria al revés, avui, si ens trobéssim. O sumaríem inquietuds i pors com qui fa un castell de cartes, i només el nom amb què ens dèiem i que avui treu el cap entre les emoticones les faria volar i les escamparia damunt la taula, i creuaríem el carrer i seuríem a la nostra taula del costat de la mampara i menjaríem formatge idiazábal i beuríem una copa de vi negre. 

Un whatsapp. Dos. Tres. Nou o deu, en acabat. El batec de tu, intacte, acaronant-me els polsos. Mai no és massa, dèiem. I l'amor de dins, cadascú se'l sap.         

dilluns, 7 d’octubre de 2013

paraules






(Fotografia: kodakhrome]

Ens pensàvem que teníem totes les paraules. Que ens hi sabríem trobar sempre. Eren la nostra brúixola, l'estrella polar, l'esperit guia que neutralitzava tots els malentesos. Pont de fusta, passera de pedres damunt del riu, fil invisible per saltar per damunt de les ferides o el pànic. Les teníem totes, les paraules. I tanmateix, ja ho veus. Bateguen entre nosaltres, tocades de mort, absolutament inútils. Em miro els palmells de les mans. On són els nostres silencis? Hi ha un sol de tardor darrere dels arbres. Aquí on sóc, només hi ha fred.