dimarts, 17 de desembre de 2013

que sigui sempre això

(Fotografia: Spenser Marie)

M'escrius i ho entenc. Ho entenc i ho retinc perquè em faci de brúixola quan no sàpiga si, quan no sàpiga què, quan no arribi ni al com. Perquè era això, és això: que m'escriguis i desaparegui com si no hagués existit mai la tristesa que m'arrossegava els peus aquest matí ennuvolat de dilluns. Que et llegeixi i s'esborri per un moment l'oficina grisa i la incapacitat d'imaginar futurs. Que sigui tota jo present, amb les teves paraules tatuant-me records que em faran somriure quan hagin passat uns altres cinc anys i potser tornis a venir i em trobis aquí mateix, a l'habitació de les parets taronges on perdies mitjons desparellats

Ja no seré la mateixa però m'escriuràs i tornaré a entendre-ho, i tornaré a retenir-ho perquè em faci de brúixola quan no sàpiga si, quan no sàpiga què, quan no sàpiga com. I intentaré complir aquesta vegada la promesa: que estimar sigui sempre això --no la tristesa, no el pit que crema, no l'aire que falta. Que sigui sempre això, que sigui sempre així. Encara que tu no hi siguis. 

dijous, 5 de desembre de 2013

com si ens esperés el mar

l'escala fosca del desig
no té barana
M. Mercè Marçal

arribes tard, com sovint, recordo, o potser no, potser se'm va quedar aquesta idea perquè per a tu cada dia era diferent de l'anterior i no tenies horaris ni rutines ni projectes a llarg termini, i jo era reposada, metòdica, de coses quotidianes i conegudes. Potser no vas arribar mai tard i m'ho he inventat perquè esperar-te era tan intens o més que veure't aparèixer per la porta del bar amb el mateix somriure d'avui, cinc anys més tard, tan intens o més potser que fer l'amor i saber que mai no havia estimat així, inventar-me que mai no estimaria un altre cop així. Arribes tard i no et confesso la intensitat de l'espera, no et dic que ara, tan a prop, em costa un univers no allargar la mà i acaronar-te la galta, que no se m'han mort mai les ganes de besar-te. Et dic l'amor perquè ja no és cap risc que me'l coneguis. Callo només el desig, que tinc el cos tocat aquest hivern i ja no s'aventura a tirar-se sense xarxa. Et dic l'amor amb paraules distintes d'aquelles que dormen a la safata d'esborranys del meu correu, perquè tu i jo també som distintes, perquè a mi ja no se'm queden travades al coll les coses que vull dir-te i tu em mires més als ulls i m'aculls tal com vinc, cansada i amb ferides però xerraire i feliç d'aquest retrobament que no esperava. I el migdia s'allargassa com si fos agost, com si ens esperés el mar en cada cantonada.