dilluns, 30 de juny de 2014

que no cauríem

foto: puntxote

No t'ho vaig arribar a dir aquell vespre: des del dia que vaig caure, no havia tornat a dur ningú de paquet a la moto. Havia superat la por de prendre mal, no el pànic de fer prendre mal a algú altre. Però quan et vaig veure amb un casc a la mà i em vas dir que havies vingut amb metro, vaig saber que no passaria res. Que no cauríem. De la moto no, almenys. Vaig saber, més aviat, que passaria tot el que desitjava que passés. Sentir-te abraçada a mi, una altra vegada, i tornar a constatar el miracle de la calor del teu cos en cadascun dels meus porus. Ningú abans, ningú després. No així. Mai. Tu abraçada a mi, Barcelona amunt, i el desig bategant del ventre a la pell i de la pell al ventre. No t'ho he arribat a dir encara: el que hi ha de tu en mi és l'únic que ha aconseguit que perdés per sempre la por de caure.   

2 comentaris: