divendres, 10 d’octubre de 2014

xats


Em mossego la llengua (em mossego els dits que teclegen els missatges que ens enviem aquest vespre) com si tingués quinze anys i tu fossis la professora de filosofia que em menjava amb els ulls des de l'última fila de l'aula. Com si tingués quinze anys i decidís que no et diria mai m'agrades tant que no te me'n vas del pensament (com si tingués quinze anys i no tingués més paraules que les absurdes i encara més inútils frases fetes que ja no sé d'on rescatar). Em mossego la llengua, em mossego els dits i finalment només insinuo, només llenço un guant que de moment no agafes i que encén encara més aquestes ganes de conèixe't, de tenir-te a prop, de respirar-te. De confessar-te algun dia que t'he estat pensant, mirant, sentint, desitjant, inventant, creant, admirant, a través d'una pantalla que em protegeix i em separa, que m'acosta i m'allunya, que vol i dol, que dol, que dol, que vol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada