dijous, 14 d’abril de 2016

ja no ens passa

deu ser això el que espanta: el dia que t'adones que ja no et passa, i que a ella, probablement, tampoc. Que la penses i no hi ha ni pessigolleig ni mig somriures al vagó de metro quan t'envia un missatge, ni ganes de parlar d'ella a totes hores. El dia que ja no et passa, que ja no us passa, i arribes a preguntar-te si realment us va passar mai. Que s'acaba el dia i t'adones que no l'has trobada a faltar. Deu ser això el que frena, el que entela aquesta alegria adolescent d'avui amb una amenaça soterrada de rutina i indiferència. 

Per això em quedo quieta. Et miro mentre parles i constato que encara m'encanto i em perdo en les teves pupil·les, que encara desitjo agafar-te les mans nervioses i besar-te cadascun dels dits mentre rius i fas veure que et faig pessigolles. Que encara em fonc quan em ve al cap l'última nit que vam fer l'amor. I que t'enyoro cada minut que et penso i no hi ets. Em quedo quieta i no et dic que és això el que m'espanta. No que marxis, no que no em vulguis, no que no hi siguis. Que et miri un dia i ja no sigui capaç de veure't com et veig ara.

1 comentari: