dimarts, 12 d’abril de 2016

margarides


Un any i mig, ja, d'aquell Que nadie sea absuelto por no quererse, i tu encara a dins, i pel camí tantes pèrdues. Em vaig saltar la primavera i l'estiu de l'any passat, com si no haguessin existit mai, i la tardor i l'hivern van tornar a fagocitar-me. Tardes de diumenge de sofà i manta, a soles, mirant qualsevol sèrie. Persianes abaixades quan se'n va el sol, radiadors a tot drap, sopes de verdures i matins de nas glaçat i de no-vull-llevar-me. Tants silencis i tant no-res, tant pilot automàtic i tant vermut de diumenge amb el cap a una altra banda. I no sé com va tornar març, amb dies d'aire juganer i vespres sense fresca, i ara em trobo amb ganes de mar i de roselles i de maduixes, de balls a la plaça del Rei i de diumenges per camins de ronda. Encara em voltes pel cor però potser ja no fa mal, potser t'he trobat lloc a la vora dels somriures i ja no et vull si no et puc i mentrestant t'estimo encara que no et pugui. I les margarides del balcó, no penso pas desfullar-les.

2 comentaris: